Ahir dilluns 7 de novembre em vaig quedar molt mosca, perquè X va passar pel meu costat i ni tan sols em va mirar a la cara, ni em va saludar, ni res de res.
El meu sentiment va ser terrible, perquè vaig pensar en què s'havia bloquejat, que l'havia pressionat massa per conduir-la a la conversa de temes que no volia parlar.
Tot va venir perquè va fer salera un dia, en el qual jo estava intentant que no l'expulsessin i que me l'enviessin a la meva aula durant els dies d'expulsió, ja que considerava que seria contraproduent per ella. Li vaig escriure pel facebook que no em semblava bé el que havia fet. I ella em va contestar que la deixés en pau i que no volia la meva ajuda.
1r pas d'avui: ja al matí he pensat que si X no volia venir amb mi, la deixaria que no vingués, que elegís lliurement el què volia fer. No forçar-la i cercar el seu consentiment a venir, o no. Després del que havia passat ahir, no volia empitjorar la situació ni que em rebutgés.
2n pas: he esperat a la porta de l'aula de suport, i quina ha sigut la meva sorpresa que venia contenta cara mi, m'ha saludat, hem entrat, segut i ha començat a xerrar sense que li demanés.
3r pas: li he dit que jo havia comés una errada en forçar-la a xerrar de coses de les quals no volia xerrar. Li he explicat que com totes les persones, de vegades ens precipitem en les nostres actuacions. La seva resposta ha sigut que em va contestar malament pel facebook perquè estava enfadada, però no amb mi. Que havia reflexionat sobre el que havia fet i que la meva intenció havia sigut bona.
4t pas: una vegada aclarit tot li he regalat un poema " Acompanyar", l'hi he llegit i li he dit que era això el que volia fer jo amb ella, si hi estava disposada. Li ha agradat moltíssim i l'ha guardat.
5è pas: com que feia un bon dia, i ella tenia ganes de xerrar, li he proposat de sortir de l'aula a fer una cocacola al bar de fora de l'institut. Ella encantada i jo també.
Ha parlat del que ella a volgut, i inclús m'ha demanat consell.
Conclusió: per la meva banda vaig voler precipitar un esdeveniments massa aviat. X encara no està preparada per parlar sobre els seus problemes, preocupacions... més internes. Sí que em parla de les baralles que té amb les amigues, que ho ha deixat amb el nuvi, que no li agraden els professors perquè sempre li estan cridant....
Ara sé que li he de donar temps, espai i confiança. ROMA NO ES VA FER EN UN DIA.
Per cert aquí teniu el poema, és preciós.
«ACOMPANYAR
»Només et puc acompanyar des del meu propi camí. »Sense forçar el teu pas ni eludir el teu destí. »Només et puc acompanyar »amb el suport distant i proper de la meva muda presència, »ajudant-te en la teva recerca, »alimentant la ciència del teu ésser irrepetible, »de la teva infinita consciència.
»Només et puc acompanyar »amb l’honestedat de la meva recerca inacabada,»sense trepitjar el teu camí, »sense suprimir el teu esforç »ni escurçar la distància de la teva pròpia senda, »deixant que tu siguis l’únic protagonista de la trama »que brolla multiforme i misteriosa de la infinita font de la teva ànima.
»Només et puc acompanyar respectant la teva història. »Per això mai no seré ni el teu salvador, »ni el teu messies, ni la teva estrella; »només un germà que camina al teu costat, »sense contaminar la teva recerca amb el meu llast.
»T’acompanyo en la llibertat i en el respecte, »vull que tu siguis el model del teu motlle »i l’artesà que forgi l’acer del teu esperit. »No cantaré el teu cant. »No esborraré la teva empremta. »Simplement, quan estiguis cansat, »t’oferiré la meva mà, t’indicaré la teva estrella »i sabràs que camino al teu costat.»
Héctor Valenzuela
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada